Si el càrrec és gratuït les retribucions a administradors no són deduibles en l’impost sobre societats

El Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) en la seva resolució de 17 de juliol de 2020, RG 3156/2019, nega la deduïbilitat en l’Impost sobre Societats de la retribució pagada per una societat als seus administradors mercantils, quan aquests desenvolupen, a més, funcions o activitats de direcció o gerència per a la mateixa i els estatuts reflecteixen la gratuïtat del càrrec. En aquesta resolució el Tribunal es remet a la Resolució TEAC, de 8 d’octubre de 2019, RG 5548/2018, en la qual se sosté el mateix criteri.

En aquesta resolució, es comparteixen les raons de la Inspecció per no admetre la deduïbilitat fiscal de les retribucions dels administradors que, com ells eren consellers de la societat, tot el que van percebre d’aquesta, segons la teoria de l’enllaç, cal considerar que retribuïa la seva condició de consellers, resultant que els estatuts socials de l’entitat recullen que tal càrrec és «gratuït», el que implica que els imports que se’ls van pagar no fossin deduïbles fiscalment.

Les sales socials i del Civil del Tribunal Suprem [SSTS de 26 de desembre de 2007, recurs núm 1652/2006 i de 18 de juny de 2013, recurs núm 365/2011] van crear l’anomenada «teoria de l’ vincle », d’acord amb la qual les activitats de gestió i administració o d’alta direcció d’una societat prestades en el marc d’unes relacions laborals pels que, al seu torn, són administradors o consellers de la mateixa, queden subsumides i absorbides per les quals aquestes persones han de prestar per les seves obligacions mercantils com a administradors o consellers de tal societat. Per ser fiscalment deduïbles les quantitats que una societat pogués pagar als seus administradors o consellers, tal possibilitat d’abonar aquestes retribucions hauria de constar expressament en els estatuts d’aquesta societat, en els quals -segons l’art. 217 del RDLeg. 1/2010 (Text Refós de la Llei de Societats Capital), en la redacció original- havia d’estar establert el corresponent sistema de retribució, havent a més de complir tot el que la normativa mercantil disposava en relació a aquestes retribucions.

En el supòsit previst en la resolució, el motiu de la no admissió de la despesa ha estat la manca de prova de l’acompliment dels requisits que s’exigeixen per a la fixació de la retribució de les funcions executives dels membres de consell d’administració. En conseqüència, atesa la gratuïtat del càrrec establerta en els estatuts i no havent estat provades les retribucions, fixades segons estableix la norma, a el membre del consell d’administració per l’exercici de les funcions executives, les quanties satisfetes tenen caràcter de no deduïble.

Comentaris a aquesta resolució de l’TEAC: Si amb la Llei de l’Impost sobre Societats vigent a partir de l’any 2015 s’havia establert certa treva fiscal respecte a la deduïbilitat de les retribucions satisfetes als administradors societaris amb funcions executives (i així ho reflectíem en els nostres Apunts de el passat mes de setembre), el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha remogut les bases de la treva amb una interpretació nova i contrària al criteri fins avui establert per la Direcció General de Tributs (DGT). ¿Falta de coordinació entre els òrgans interpretatius de el Ministeri d’Hisenda, amb els d’aplicació i revisió dels tributs ?.

Recordem que la Llei 27/2014 de 27 de novembre, exclou del concepte donatius i liberalitats (i, per tant, permet la deduïbilitat en l’Impost) “les retribucions als administradors per l’exercici de funcions d’alta direcció, o altres funcions derivades d’un contracte de caràcter laboral amb l’entitat “(art. 15.e).

Aquesta exclusió s’ha interpretat, fins ara, com un intent de legislador d’acabar, a efectes fiscals, amb les conseqüències de la coneguda com “Teoria de l’Enllaç” (teoria que implica la incompatibilitat de la relació mercantil de l’administrador amb la relació laboral d’alta direcció que pugui existir per les funcions executives, prevalent aquella sobre aquesta).

Així, s’exclou del concepte de liberalitat, és a dir, es permet la seva deduïbilitat en l’Impost, a aquelles retribucions que es satisfan als administradors societaris per les tasques d’alta direcció o altres derivades d’un contracte laboral amb l’entitat. Es separa, per tant, el tractament fiscal de la problemàtica existent en l’esfera mercantil en l’àmbit de la remuneració dels administradors societaris amb funcions executives, assumpte aquest que, en els últims anys, ha estat objecte d’intens debat.

La DGT, òrgan encarregat de la interpretació de la normativa tributària, ha interpretat la nova redacció de l’art.15.e) de la forma assenyalada, considerant deduïbles retribucions percebudes per les funcions d’alta direcció realitzades per l’administrador únic d’una empresa, fins i tot en el cas extrem de gratuïtat del càrrec en els estatuts socials. Tal és el cas analitzat en la seva consulta vinculant de 8 de setembre de 2016, o en la de 14 de setembre d’aquest mateix any.

D’altra banda, no hem d’oblidar que aquest criteri establert per la DGT va haver de ser respectat pels òrgans d’aplicació dels tributs, com així ho ordena la nostra Llei general tributària. No obstant això, alguna cosa ha fallat quan el TEAC ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. I ho ha fet, com malauradament el contribuent temia que es fes abans o després, negant la deduïbilitat de les retribucions a administradors que exerceixen funcions directives, en els casos en què aquestes no s’ajusten al que disposa la normativa mercantil, per considerar que es tracta d’una despesa contrari a l’ordenament jurídic, d’acord amb el que disposa l’art. 15.f) de la LIS.

En qualsevol cas, davant el criteri ara establert pel TEAC, la retribució dels administradors, incloent els que exerceixen funcions directives, ha de complir escrupolosament amb el que estableix la normativa i jurisprudència mercantil, cenyint-se als requisits de constància estatutària que preveu l’article 217 de la Llei de societats de capital i la seva interpretació donada per la polèmica Sentència de la Sala del Civil del Tribunal Suprem de 26 de febrer de 2018.

JDA SFAI