Segona Oportunitat, ara de debò

El preàmbul del RDL 1/2015, de 27 de febrer, que va introduir el mecanisme de l’exoneració en la Llei Concursal, ens diu quin és l’objectiu de la Segona Oportunitat:

“El seu objectiu no és altre que permetre el que tan expressivament descriu la seva denominació: que una persona física, malgrat el seu fracàs econòmic empresarial o personal, tingui la possibilitat d’encarrilar novament la seva vida i fins i tot arriscar-se a noves iniciatives, sense haver de arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai podrà satisfer”.

Amb posterioritat, l’art. 20 de la Directiva europea (UE 2019/102) del Parlament Europeu del Consell, preveu l’accés a l’exoneració i disposa que els Estats membres han de vetllar perquè els empresaris insolvents tinguin accés, almenys, a un procediment que pugui desembocar en la plena exoneració de deutes. Tant la nostra legislació nacional, com la Directiva europea, sembla clar que persegueix l’objectiu d’una autèntica i real Segona Oportunitat d’empresaris i particulars insolvents.

No obstant, la redacció de l’art. 178 bis de la Llei Concursal, que és on es fixen els criteris de l’exoneració, ha portat, fins ara, bastant confusió, i fins i tot ha impedit una autèntica i real Segona Oportunitat donat el seu criteri contradictori, a criteri del nostre Tribunal Suprem. Recentment una sentència dictada per la Sala Civil del Tribunal Suprem (núm. 381/2019 de 2 de juliol de al 2019), ha aclarit els criteris que deuen seguir-se per l’exoneració dels crèdits.

És cert que alguns jutges ja venien aplicant els criteris que ara queden fixats, però fins aquest moment, l’AEAT i la Seguretat Social s’oposaven a la concessió del benefici, fins i tot acreditant xifres molt modestes i de vegades impedint l’exoneració de passius molts més elevats. És, a raó d’aquesta Sentència que ens atrevim a dir, “la Segona Oportunitat, ara és de debò”.

Per a la concessió del benefici de l’exoneració el concursat ha de ser persona natural i cal que hi hagi conclòs el concurs per liquidació o per insuficiència de massa activa.

La Llei exigeix ​​una sèrie de requisits:

  1. Que el deutor sigui de bona fe, establint-se, a aquests efectes, què s’entén per bona fe: no haver estat declarat culpable (amb l’excepció legal prevista per al cas que ho hagués estat per retard en la sol·licitud del concurs).
  2. Que en els deu anys anteriors no hagués estat condemnat per sentència ferma per una sèrie de delictes contra el patrimoni, contra l’ordre socioeconòmic, de falsedat documental, contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social o contra els drets dels treballadors).
  3. I, finalment, que hagués optat pel procediment de l’acord extrajudicial de pagaments i que, un cop frustrada la seva consecució o compliment, s’hagués acabat en concurs consecutiu.

Pel que fa a l’exoneració, es regulen dos vies o formes alternatives: una immediata, i per això exigeix ​​el compliment d’uns requisits (haver pagat els crèdits contra la massa i els crèdits de privilegi general), i una alternativa, que preveu una exoneració diferida en el temps, transcorreguts 5 anys, i exigeix ​​altres requisits propis:

  1. Que no hi hagi incomplert les obligacions de col·laboració de l’art. 42 LC.
  2. Que no hi hagi obtingut aquest benefici dins dels últims deu anys anteriors
  3. Que en els últims quatre anteriors a la declaració de concurs no hagi rebutjat una oferta d’ocupació de adequada a la seva capacitat.
  4. Que accepti, de forma expressa que l’obtenció d’aquest benefici es faci constar en el Registre Públic concursal.

A més, s’exigeix ​​que el deutor accepti sotmetre’s a un pla de pagaments pels crèdits que no es vegin afectats per l’exoneració, que són els crèdits contra la massa i els privilegiats. Aquest reemborsament parcial de tenir en compte l’interès equitatiu dels creditors i, en la mesura del possible, hauria de ser proporcionat a la renda embargable o disponible del deutor concursat, perquè d’una altra manera, es tornaria impossible i la previsió normativa esdevindria en pràcticament inaplicable, com diu la Sentència. Els pagaments ho seran sense interès, i el pla de pagaments l’aprovarà el jutge en els termes presentats o amb les modificacions que consideri oportunes.

Un dels principals inconvenients d’aplicació d’aquest benefici era que els que tinguessin deutes amb Hisenda o Seguretat Social i no poguessin satisfer-les, la “Segona Oportunitat” no era real, perquè seguien sense poder iniciar una nova activitat, sense comportar amb aquests deutes i els embargaments corresponents fins a la seva total satisfacció, amb recàrrecs i interessos que podien multiplicar el deute inicial.

La Sentència del Tribunal Suprem estableix que, aprovat judicialment el pla de pagaments, no és possible deixar la seva eficàcia a una posterior ratificació d’un dels creditors, en aquest cas el creditor públic. Vol dir que, fixats uns terminis i quantitats pel jutge, el creditor públic haurà de passar per això.

Per tant, la Sentència esmena encertadament un dels errors i contradiccions de la Llei, i, per tant, qui acrediti deutes públics, i no pugui satisfer-les, podrà veure, al final, com el jutge, si compleix amb els requisits, li s’ajustarà un pla de pagaments d’acord a les seves possibilitats i, amb això, encara que de forma diferida, arribarà a l’exoneració.


Joan Díaz

Director General JDA/SFAI



Dejar un comentario "El nombre que nos facilite aparecerá publicado junto a su comentario"

Subscriu-te a la nostra newsletter