La doctrina del retard deslleial en la reclamació

El retard deslleial en la reclamació té origen en el concepte germànic Verwirkung, i consisteix a considerar contrari a la bona fe l’exercici tardà d’un dret quan s’hagi generat en el subjecte passiu expectatives que el mateix no s’anava a exercitar.

Aquesta doctrina ha estat introduïda per la jurisprudència, i encara que no està regulat de forma específica en el nostre ordenament jurídic, té la seva base i fonament en l’abús de dret, regulat en l’article 7.2 de el Codi Civil.

Per apreciar el retard deslleial en la reclamació, el Tribunal Suprem exigeix ​​que concorrin tres requisits, que són, de conformitat amb la Sentència de Tribunal Suprem de 12 de desembre de 2011, els següents:

  • Lapse temporal considerable
  • Omissió de l’exercici de el dret
  • Generació d’una confiança raonable en la meva representada que tal demanda no anava a interposar-se.

Amb aquest tercer requisit, el retard deslleial es posa en relació amb la doctrina d’actes propis, ja que, per a l’aplicació de la primera, s’exigeix ​​que el titular del dret dugui a terme una conducta que generi les expectatives de la contrapart sobre que aquesta reclamació no va a realitzar-se.

A la pràctica, ha estat poc habitual la seva invocació i argumentació en els procediments judicials. No obstant això, com a conseqüència de l’increment de la litigiositat referent a condicions generals de la contractació en préstecs hipotecaris o altres productes financers o d’inversió, la figura analitzada està cobrant vegada més protagonisme, i la interpretació dels tribunals sol anar en diferents direccions.

En reiterades ocasions hem vist com es desestima l’aplicació del retard deslleial amb la base que quan el lapse temporal transcorregut és inferior al termini de prescripció o caducitat que comporti l’acció exercitada, no es pot considerar que hagi existit una conducta que generi la creença que no es produirà la reclamació. Aquest argument, pot semblar poc fonamentat, en tant que, en primer lloc, si es sobrepassa el termini de prescripció o caducitat, no cal entrar en valorar si hi ha hagut un retard deslleial, a més que hi ha accions imprescriptibles i sense termini de caducitat . A més, la figura jurisprudencial pretén ser l’excepció a el principi general de subsistència dels drets en el temps marcat per la llei, és per això que la seva interpretació ha de ser restrictiva i aplicar-se a cada cas amb cautela.

L’important és valorar, en primer lloc, si el temps transcorregut entre el moment que es va poder iniciar la reclamació i la presentació de la demanda té una suficient transcendència, més enllà del termini de prescripció o caducitat de l’acció. A més, és essencial analitzar la conducta duta a terme pel reclamant durant aquest període. No només si ha consistit en l’omissió de la seva voluntat d’exercir el seu dret, sinó que cal ponderar si, ja sigui de forma expressa o tàcita, s’ha consentit la situació reclamada a la demanda posterior.

En qualsevol cas, és evident que estem davant d’una figura complexa a efectes interpretatius i que serà protagonista en els procediments que cada vegada més abunden en els nostres tribunals.


Lluis Valls

Advocat JDA/SFAI



Dejar un comentario "El nombre que nos facilite aparecerá publicado junto a su comentario"

Subscriu-te a la nostra newsletter