El Suprem reafirma la seva nova doctrina sobre l’exempció en IRPF de la indemnització obligatòria per cessament dels alts directius

Confirma amb això el canvi de criteri iniciat en la sentència de novembre de 2019 en el qual assenyalava que el rellevant és el caràcter obligatori de la indemnització, en una quantia mínima obligatòria de set dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats i, per tant, en aquesta quantia la indemnització està exempta de tributació en l’IRPF.

L’informem que el Tribunal Suprem ha dictat una nova sentència amb data de 4 de setembre de 2020 en la qual dictamina que els alts directius tenen dret a gaudir d’un mínim fiscalment exempt en l’IRPF sobre les indemnitzacions que percebin en ser acomiadats o cessats pels seus ocupadors.

Es tracta de la segona sentència en aquest sentit, que fixa definitivament els criteris a seguir i, per tant, jurisprudència al·legable per la resta de Tribunals, i que ha de complir l’administració tributària després de diverses controvèrsies sobre aquest tema amb l’Agència Tributària, així com amb el Tribunal, que any enrere havia declarat íntegrament subjecta a l’IRPF la indemnització d’un alt directiu.

En el cas en qüestió, l’alt directiu havia pactat amb l’empresa una indemnització superior a la prevista per l’Estatut dels Treballadors per als treballadors ordinaris, que a més va haver de ser posteriorment elevada a un import brut que finalment va superar els 500.000 euros.

Cal tenir en compte que els alts càrrecs es regeixen per un Reial decret (1382/1985) que preveu la llibertat de pactes entre el directiu i l’empresa.

El directiu va iniciar la seva reclamació contra Hisenda el 2013, en reclamar la rectificació de l’autoliquidació de l’IRPF relativa a l’exercici 2012. Després d’esgotar la via administrativa, va iniciar la via judicial fins a aconseguir una estimació judicial en el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va fixar que tota indemnització per acomiadament està subjecta a una exempció fiscal de set dies de salari per any treballat amb el límit de sis mensualitats, que “ha de ser considerada com una indemnització mínima obligatòria, per als supòsits de desistiment de l’ocupador d’un treballador d’alta direcció, fins i tot en els casos de pacte exprés, que exclogui tota indemnització per cessament”.

Després d’elevar aquest conflicte al Suprem, l’Alt Tribunal ha ratificat aquest criteri que ja havia estat fixat en una sentència de novembre de 2019 establint que “en els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de set dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats, i, per tant, que aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’impost sobre la renda de les persones físiques”.

Amb aquesta doctrina no es genera una eventual situació d’enriquiment injust de l’Administració respecte de la renda que sobrepassi el límit obligatori de l’exempció perquè no es pot oblidar que el subjecte passiu no va declarar les rendes percebudes en concepte d’indemnització per cessament.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquest tema.


JDA SFAI



Dejar un comentario "El nombre que nos facilite aparecerá publicado junto a su comentario"

Subscriu-te a la nostra newsletter