El Tribunal Suprem flexibilitza el requisit de l’empleat en societats arrendadores dins d’un grup empresarial.

La STS 637/2026, de 17 de febrer, dictada per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, estableix una doctrina de notable rellevància pràctica per a grups d’empreses familiars que estructuren la seva activitat a través de diverses societats.

El problema de fons

La normativa de l’Impost sobre Successions i Donacions permet aplicar una reducció del 95% a la base imposable quan es donen participacions en entitats que compleixen els requisits d’exempció a l’Impost sobre el Patrimoni.

Un d’aquests requisits és que l’entitat participada desenvolupi una activitat econòmica real —i no merament patrimonial—. Per determinar-ho, la llei remet a la normativa de l’IRPF, que exigeix, en el cas concret de l’arrendament d’immobles, que l’activitat s’organitzi amb almenys un treballador contractat a jornada completa amb contracte laboral.

El problema sorgeix en grups empresarials amb gestió centralitzada: una societat pot dedicar-se a l’arrendament d’immobles sense tenir empleats propis, perquè són altres entitats del grup les que aporten el personal i els mitjans materials necessaris.

L’Administració tributària havia interpretat que aquest requisit s’havia de complir a la pròpia societat arrendadora, denegant la reducció quan aquesta no disposava de treballadors propis i aplicant, en el seu lloc, una reducció proporcional segons el percentatge d’actius considerats “afectes” a l’activitat.

La resposta del Tribunal Suprem

El Tribunal Suprem rebutja aquesta interpretació formalista i fixa una doctrina basada en la realitat econòmica del grup.

El criteri determinant no és que el treballador figuri a la nòmina de la societat arrendadora, sinó que l’activitat d’aquesta estigui funcionalment integrada en l’activitat econòmica del conjunt del grup.

Dit d’una altra manera: el rellevant és que la societat arrendadora serveixi a l’activitat del grup, i no que simplement es beneficiï dels seus mitjans personals.

Per apreciar aquesta integració funcional, el Tribunal té en compte indicis com:

• la coordinació operativa entre les diferents societats del grup,

• l’existència d’obligacions contractuals creuades entre elles,

• o l’aportació d’elements essencials —com els immobles— a una activitat econòmica més àmplia que va més enllà del simple arrendament.

El Tribunal Suprem fonamenta aquest enfocament tant en una interpretació teleològica de les normes implicades com en les recomanacions europees sobre protecció de l’empresa familiar, que adverteixen contra la penalització fiscal d’estructures organitzatives legítimes quan existeix una activitat econòmica real.

El límit de la doctrina

La sentència també delimita clarament l’abast d’aquest criteri: no n’hi ha prou amb la mera pertinença formal a un grup empresarial.

Si l’activitat d’arrendament no està realment articulada ni integrada amb la del conjunt d’empreses del grup, el requisit del treballador a jornada completa s’haurà d’acreditar de manera individual a la pròpia societat arrendadora.

Conclusió

Aquesta sentència és especialment rellevant per a grups familiars que, per raons d’eficiència, centralitzen recursos humans i mitjans materials en una o diverses societats del grup.

En aquest context, pot ser convenient revisar l’estructura de cada grup empresarial per valorar si la integració funcional existent permet acollir-se a aquesta doctrina, tant en transmissions futures com, si escau, en situacions encara no definitivament resoltes.

Accedeix al resum gràfic de la notícia

Per a qualsevol dubte o ampliació d’informació, contacta amb nosaltres.

Víctor de Castro
Advocat especialitzat en dret fiscal
Grup JDA