La DGT aclareix com han de tributar els socis que treballen a la seva pròpia societat

En el dia a dia empresarial hi ha situacions que semblen senzilles fins que s’analitzen des del prisma fiscal. Una de les més habituals és la del soci que, a més d’ostentar un càrrec societari, presta serveis reals i habituals a la seva pròpia empresa i percep una remuneració per això.

Tributa tot igual? Pot la societat assumir determinades despeses sense impacte fiscal? La recent consulta vinculant V1796-25 de la Direcció General de Tributs (DGT) torna a recordar que petits matisos poden canviar completament la qualificació en l’IRPF.

Des de JDA n’analitzem les principals claus.

1. Naturalesa de les retribucions: administrador no és el mateix que treballador

La DGT parteix d’una distinció essencial: el càrrec d’administrador i el treball efectiu prestat a la societat són realitats diferents.

En el cas analitzat, es tracta d’un soci majoritari i administrador únic el càrrec del qual no està retribuït, però que desenvolupa tasques ordinàries per a l’empresa (gestió interna, coordinació, funcions tècniques) i cobra per aquestes.

La conclusió és clara:
Si les funcions realitzades no coincideixen amb les pròpies de l’òrgan d’administració i no constitueixen una activitat professional independent, les quantitats percebudes tenen la consideració de rendiments del treball, d’acord amb l’article 17.1 de la Llei de l’IRPF.

Cal destacar que:

• No és determinant que no existeixi un contracte laboral formal.

• Tampoc depèn del règim de Seguretat Social (RETA).

• La qualificació fiscal atén la naturalesa real de l’ingrés, no la forma.

En la pràctica, quan un soci cobra per tasques operatives habituals, Hisenda tendirà a qualificar-les com a rendiments del treball, llevat que concorrin circumstàncies molt específiques.

2. Retencions aplicables: compte amb aplicar tipus incorrectes

En tractar-se de rendiments del treball, la societat ha de practicar retenció conforme als tipus generals previstos al Reglament de l’IRPF.

Un error freqüent és aplicar automàticament el tipus específic d’administradors (35 % o 19 %, segons el cas). No obstant això:

• Aquests tipus només procedeixen quan el càrrec d’administrador està retribuït.

• Si el càrrec no té remuneració i el que es paga és per tasques diferents, s’ha d’aplicar el tipus resultant del càlcul ordinari de retencions.

Una aplicació incorrecta del tipus pot generar regularitzacions i sancions evitables.

3. La quota d’autònoms pagada per la societat

Un dels punts que genera més dubtes és l’assumpció per part de la societat de la quota d’autònoms del soci.

La DGT és clara:

• Si l’empresa paga directament la quota, existeix un benefici econòmic personal per al soci.

• Per tant, constitueix retribució en espècie (art. 42.1 LIRPF).

Si, en lloc de pagar-la directament, la societat lliura l’import al soci perquè aquest l’aboni, la qualificació canvia tècnicament (passa a ser retribució dinerària), però l’efecte fiscal és el mateix:
forma part de la seva renda i està subjecta a retenció.

Això sí, aquestes quotes són despesa deduïble per al soci en calcular el seu rendiment net del treball, amb independència de qui efectuï el pagament.

Considerar la quota d’autònoms com “una despesa més de l’empresa” sense reflectir-la correctament en nòmina o en les retencions és un dels focus habituals d’ajustos en comprovacions tributàries.

4. Despeses de desplaçament i gasolina: la línia entre despesa i renda

En matèria de desplaçaments, la frontera entre despesa exempta i retribució encoberta és especialment delicada.

La normativa distingeix clarament entre:

• Dietes exemptes, que requereixen relació laboral i compliment estricte dels requisits reglamentaris.

• Retribucions dineràries o en espècie, quan no es compleixen aquests requisits.

En el cas de socis sense vincle laboral formal, l’exempció no s’aplica automàticament.

Ara bé, no tota despesa genera renda:

• Si la societat posa directament a disposició els mitjans necessaris (vehicle, allotjament, desplaçaments organitzats) i s’utilitzen exclusivament per a l’activitat, no existeix renda per al soci.

• Si es lliuren imports a tant alçat o es reemborsen despeses sense control efectiu ni justificació adequada, les quantitats passen a considerar-se rendiments del treball subjectes a retenció.

Reemborsar gasolina “per costum” o sense traçabilitat suficient pot convertir una despesa necessària en una renda gravable sense que l’empresa en sigui conscient fins a una eventual comprovació.

5. Conclusió: revisar l’estructura abans que corregir després

La consulta V1796-25 no introdueix una revolució normativa, però sí que reforça un missatge clau:
No és el mateix pagar despeses que retribuir serveis, encara que els diners surtin del mateix compte.

La correcta qualificació de cada concepte —salari, retribució en espècie o despesa necessària— és determinant per a:

• Aplicar correctament les retencions.

• Declarar adequadament a l’IRPF.

• Evitar regularitzacions i sancions futures.

Quan un soci treballa per a la seva pròpia societat, la improvisació fiscal acostuma a resultar costosa. Revisar l’estructura retributiva amb antelació continua sent l’opció més prudent.

Per a qualsevol dubte o aclariment sobre aquesta matèria, l’equip de JDA resta a la seva disposició.

Grup JDA