- 1 julio, 2015
- Categorias: Legal
PRONUNCIAMIENTO DEL TRIBUNAL SUPREMO SOBRE TIPOS DE INTERES DE DEMORA, SENTENCIA DE FECHA 22/04/2015. LOS INTERESES MORATORIOS EN PRESTAMOS PERSONALES NO PODRAN SER SUPERIORES A DOS PUNTOS PORCENTUALES SOBRE LOS REMUNERATORIOS.
Dada la disparidad de pronunciamientos judiciales sobre la validez de los tipos de interés moratorio, alimentado por una igual disparidad de criterios de las diversas Audiencias Provinciales, e incluso de diversos puntos de vista según el ponente que redacte la Sentencia, el Tribunal Supremo viene a fijar algunos criterios unificadores.
En la Sentencia de fecha 22 de abril de 2015, viene a intentar establecer doctrina, al menos jurisprudencial, sobre algunos aspectos esenciales sobre los pactos relativos al interés moratorio en las pólizas de préstamo personal sin garantía hipotecaria.
Lo primero que viene a determinar es que la cláusula que fija el tipo de interés moratorio en una póliza de préstamo, entre entidad financiera y consumidor, está sujeta a la valoración de oficio por los Tribunales. Viene a decir que aunque la cláusula sea perfectamente clara, entendible y legible, dicha cláusula al ser incorporada en un contrato de adhesión, debe ser objeto de valoración judicial por los Juzgados y Tribunales, partiendo de la premisa de que dicha cláusula cabe entenderla como no negociada entre las partes, por lo que si la entidad financiera pretende acreditar su negociación, deberá hacer un esfuerzo probatorio extra ante tal afirmación, no siendo válido el sólo hecho de que se haya firmado ante Notario.
El criterio que deben seguir los Juzgadores en su tarea de valorar la sujeción a derecho de dicha cláusula, es si en el pacto acordado entre las partes se ha tenido en cuenta dos aspectos esenciales, la proporcionalidad y el equilibrio de prestaciones entre las partes. Es evidente que la cláusula de interés moratorio está prevista como una cláusula con doble finalidad, persuasiva del incumplimiento, e indemnizatoria por el incumplimiento. Pero esta doble finalidad debe ponerse en común con la proporcionalidad y el equilibrio de prestaciones. Después de valorar diversos tipos de interés de demora que tradicionalmente han sido considerados válidos, e incluso incorporados en el ordenamiento jurídico español, el Alto Tribunal llega a la conclusión que un tipo de interés moratorio que cumpla la finalidad, persuasiva e indemnizatoria, equilibrado y proporcional, sería añadir dos puntos porcentuales al tipo de interés remuneratorio pactado.
Establece dos puntos porcentuales más, partiendo en que los tipos remuneratorios en los préstamos sin garantías reales suelen ser tipos ya de por sí altos, dada la especial situación de riesgo que corre la entidad prestamista, pues las garantías de recuperación de la cantidad prestada son mucho menores que con la presencia de garantías reales. Por tanto, viene a determinar que todo tipo de interés moratorio pactado en préstamos personales, por tanto sin garantía real, que sea superior a dos puntos porcentuales añadido al tipo de interés remuneratorio tendría la consideración de abusivo, siendo dicha cláusula abusiva y por tanto debería tener la consecuencia de ser declarada nula y expulsada del contrato de préstamo.
Posteriormente, la misma sentencia pasa a analizar qué ocurre con las cláusulas pactadas sobre los tipos de interés moratorio, declaradas nulas a la luz de la anterior doctrina expuesta. El Tribunal Supremo viene a determinar que la consecuencia lógica, y amparada por la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, es la expulsión del contrato y su imposibilidad de ser integrada por tipos de interés moratorios sustitutivos. Esto se hace para evitar que la entidad financiera se vea obligada al cumplimiento de las normas tuitivas de consumidores, ya que el incumplimiento de las mismas no lleva a una moderación de la cláusula expulsada, sino que literalmente la expulsa del contrato. La moderación por parte de los Juzgados nacionales, llevaría al contrasentido de que las entidades financieras podrían intentar continuar con el pacto de los tipos de interés moratorios, ya que en el peor de los casos conllevaría una moderación del mismo, actividad esta que es la que quiere erradicar la jurisprudencia comunitaria.
Innovadora es la interpretación que la Sentencia realiza en el fundamento de derecho sexto, sobre si el acreedor dispone de la posibilidad de reclamar algún tipo de interés, o simplemente si con la expulsión de la cláusula de interés moratorio del contrato no quepa aplicar tipo de interés alguno. En tal sentido la Sentencia viene a determinar que la abusividad de la cláusula del interés de demora implica la supresión de la misma y, por tanto, la supresión de los puntos porcentuales de incremento que supone el interés de demora respecto al interés remuneratorio, pero sí que seguiría siendo de aplicación a la cantidad debida el tipo de interés remuneratorio, de tal suerte que dicho interés remuneratorio seguiría vigente durante la vida del contrato de préstamo, ya que el origen del mismo es distinto, pues dicho interés trae causa en la entrega de dinero y puesta a disposición de dicho dinero al prestatario, y la cláusula de interés remuneratorio no resulta afectada por la abusividad del interés de demora.
Ahora cabe preguntarse si dicha doctrina jurisprudencial podría extenderse a los préstamos con garantía hipotecaria, pues la Sentencia comentada hace referencia a los préstamos personales. El que suscribe el presente artículo, entiende que sí, que el fundamento para mantener el tipo de interés remuneratorio durante la vida del préstamo, es decir hasta su total extinción, no decae por la existencia de la garantía real, por lo que la doctrina expuesta puede ser trasladada sin fisura jurídica a los préstamos con garantía real, siendo una solución acorde con la jurisprudencia comunitaria, expulsión de la cláusula de interés moratorio por abusividad, no integración del contrato con un tipo de interés moratorio sustitutivo, y aplicación del interés remuneratorio que trae causa en la entrega de dinero y disposición del mismo.
PRONUNCIAMENT DEL TRIBUNAL SUPREM SOBRE TIPUS D’INTERES DE DEMORA, SENTÈNCIA DE DATA 2015.04.22. ELS INTERESSOS moratoris en PRÉSTECS PERSONALS NO PODRAN SER SUPERIORS A DOS PUNTS PERCENTUALS SOBRE ELS REMUNERATORIS
Donada la disparitat de pronunciaments judicials sobre la validesa dels tipus d’interès moratori, alimentat per una igual disparitat de criteris de les diverses audiències provincials, i fins i tot de diversos punts de vista segons el ponent que redacti la Sentència, el Tribunal Suprem ve a fixar alguns criteris unificadors.
En la Sentència de data 22 d’abril de 2015, ve a intentar establir doctrina, almenys jurisprudencial, sobre alguns aspectes essencials sobre els pactes relatius a l’interès moratori a les pòlisses de préstec personal sense garantia hipotecària.
El primer que ve a determinar és que la clàusula que fixa el tipus d’interès moratori en una pòlissa de préstec, entre entitat financera i consumidor, està subjecta a la valoració d’ofici pels tribunals. Ve a dir que encara que la clàusula sigui perfectament clara, comprensible i llegible, aquesta clàusula en ser incorporada en un contracte d’adhesió, ha de ser objecte de valoració judicial pels jutjats i tribunals, partint de la premissa que aquesta clàusula cal entendre-la com no negociada entre les parts, de manera que si l’entitat financera pretén acreditar la seva negociació, haurà de fer un esforç probatori extra davant tal afirmació, no sent vàlid el sol fet que s’hagi signat davant notari.
El criteri que han de seguir els jutjadors en la seva tasca de valorar la subjecció a dret d’aquesta clàusula, és si en el pacte acordat entre les parts s’ha tingut en compte dos aspectes essencials, la proporcionalitat i l’equilibri de prestacions entre les parts. És evident que la clàusula d’interès moratori està prevista com una clàusula amb doble finalitat, persuasiva de l’incompliment, i indemnitzatòria per l’incompliment. Però aquesta doble finalitat s’ha de posar en comú amb la proporcionalitat i l’equilibri de prestacions. Després de valorar diversos tipus d’interès de demora que tradicionalment han estat considerats vàlids, i fins i tot incorporats en l’ordenament jurídic espanyol, l’alt tribunal arriba a la conclusió que un tipus d’interès moratori que compleixi la finalitat, persuasiva i indemnitzatòria, equilibrat i proporcional , seria afegir dos punts percentuals al tipus d’interès remuneratori pactat.
Estableix dos punts percentuals més, partint en què els tipus remuneratoris en els préstecs sense garanties reals solen ser tipus ja de per si alts, donada l’especial situació de risc que corre l’entitat prestadora, ja que les garanties de recuperació de la quantitat prestada són molt menors que amb la presència de garanties reals. Per tant, ve a determinar que tot tipus d’interès moratori pactat en préstecs personals, per tant sense garantia real, que sigui superior a dos punts percentuals afegit al tipus d’interès remuneratori tindria la consideració de abusiu, sent aquesta clàusula abusiva i per tant hauria tenir la conseqüència de ser declarada nul·la i expulsada del contracte de préstec.
Posteriorment, la mateixa sentència passa a analitzar què passa amb les clàusules pactades sobre els tipus d’interès moratori, declarades nul·les a la llum de l’anterior doctrina exposada. El Tribunal Suprem ve a determinar que la conseqüència lògica, i emparada per la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, és l’expulsió del contracte i la seva impossibilitat de ser integrada per tipus d’interès moratoris substitutius. Això es fa per evitar que l’entitat financera es vegi obligada al compliment de les normes tuïtives de consumidors, ja que l’incompliment de les mateixes no porta a una moderació de la clàusula expulsada, sinó que literalment l’expulsa del contracte. La moderació per part dels Jutjats nacionals, portaria al contrasentit que les entitats financeres podrien intentar continuar amb el pacte dels tipus d’interès moratoris, ja que en el pitjor dels casos comportaria una moderació del mateix, activitat aquesta que és la que vol eradicar la jurisprudència comunitària.
Innovadora és la interpretació que la Sentència realitza en el fonament de dret sisè, sobre si el creditor disposa de la possibilitat de reclamar algun tipus d’interès, o simplement si amb l’expulsió de la clàusula d’interès moratori del contracte no sigui possible aplicar tipus d’interès algun. En aquest sentit la Sentència ve a determinar que l’abusivitat de la clàusula de l’interès de demora implica la supressió de la mateixa i, per tant, la supressió dels punts percentuals d’increment que suposa l’interès de demora respecte a l’interès remuneratori, però sí que seguiria sent d’aplicació a la quantitat deguda el tipus d’interès remuneratori, de tal manera que aquest interès remuneratori seguiria vigent durant la vida del contracte de préstec, ja que l’origen del mateix és diferent, ja que aquest interès porta causa en el lliurament de diners i posada a disposició d’aquests diners al prestatari, i la clàusula d’interès remuneratori no resulta afectada per l’abusivitat de l’interès de demora.
Ara cal preguntar-se si aquesta doctrina jurisprudencial podria estendre als préstecs amb garantia hipotecària, ja que la Sentència comentada fa referència als préstecs personals. El que subscriu el present article, entén que sí, que el fonament per mantenir el tipus d’interès remuneratori durant la vida del préstec, és a dir fins a la seva total extinció, no decau per l’existència de la garantia real, de manera que la doctrina exposada pot ser traslladada sense fissura jurídica als préstecs amb garantia real, sent una solució d’acord amb la jurisprudència comunitària, expulsió de la clàusula d’interès moratori per abusivitat, no integració del contracte amb un tipus d’interès moratori substitutiu, i aplicació de l’interès remuneratori que porta causa en el lliurament de diners i disposició del mateix.