El Tribunal Suprem admet com a despesa deduïble en l’impost sobre societats la retribució del soci majoritari no administrador abonada per la societat

L’informem que en dues sentències dictades aquest mes de juliol (STS de 6 de juliol de 2022, dictada en recurs 6278/2020 i d’11 de juliol de 2022, dictada en recurs 7626/2020), el TS admet que les empreses puguin deduir com a despesa, en el seu impost sobre societats, les retribucions abonades a un soci majoritari que no sigui administrador.

Enfront de la tesi de l’Administració, que entenia que aquestes quantitats no eren deduïbles, per no ser obligatòries i, com a tals, les qualificava de liberalitat i, per tant, no deduïbles de conformitat amb l’article 14.1.e) del text refós de la Llei de l’impost sobre societats, aprovat pel Reial decret legislatiu 4/2004, de 5 de març (normativa aplicable al cas, atès que es tractava d’IS relatius a l’exercici 2013 i 2014 respectivament), el TS considera que la retribució del soci treballador és deduïble com a despesa, quan s’acrediti la corresponent inscripció comptable, s’imputi conformement a meritació i revesteixi justificació documental.

Les sentències destaquen que l’important és la realitat de la prestació del servei, la seva efectiva retribució i la seva correlació amb l’activitat empresarial.

La posició de l’Administració es basava en una confusió de personalitats i de propietats en apuntar que el soci era l’amo o propietari de l’empresa, obviant que existeixen dues personalitats jurídiques diferenciades, la de la societat i la dels seus socis. Per a l’Alt Tribunal, «desdibuixar una premissa -amb la finalitat de preservar la integritat del gravamen-, sobre la que, des de fa segles, s’ha erigit bona part del Dret actual, reclama una sòlida justificació» que, en aquest cas, no es produeix.

El Tribunal assenyala que «la preocupació d’evitar o emparar situacions fraudulentes» subjau en la negativa de l’Administració a considerar deduïble aquesta despesa, però adverteix que l’Administració «nom té de facultats per a qualificar un determinat acte o negoci de forma libèrrima, si no que, com a pressupòsit de la seva actuació tributària posterior, haurà de ser acurada a l’hora de triar i d’aplicar els mecanismes que l’ordenament jurídic posa a la seva disposició», ja que «el que està en joc és el respecte dels drets i garanties dels obligats tributaris».

El nostre ordenament jurídic proporciona una definició en negatiu o excloent de despeses deduïbles, ja que se centra en els «no deduïbles», per tant, el concepte de despesa deduïble en l’IS s’ha de construir «sobre la base de la regla general (deduïbilitat)/excepció (no deduïbilitat), atès l’esperit i finalitat perseguit per la norma jurídica».

Finalment, considera que «en casos com el que ens ocupa, evidentment, ningú pot pretendre que, qui acompleixi l’activitat o presti el servei es desprengui o abstregui de la seva condició de soci, accionista o participi, raó per la qual, l’accent caldrà situar-lo en la realitat i efectivitat de l’activitat desenvolupada, més que en la condició de soci, accionista o partícip de qui la realitza».

Aquesta doctrina permetrà que milers de petites i mitjanes empreses dedueixin en el seu impost sobre societats, les retribucions abonades als seus socis treballadors.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.