Solidaritat

La nit de dijous vaig tenir l’ocasió de presenciar la posta de llarg d’un projecte de solidaritat ciutadana. Dijous passat, al Teatre Auditori de Granollers, va ser presentada l’Associació amics de Xipre que pretén captar petits donatius regulars de molts per entregar-los al Xiprer.

Per qui no sàpiga que es el Xipre (si es de Granollers, es impossible), dir que el Xipre es un espai on treballen més de 140 voluntaris – sí, voluntaris-, on s’atenen i es dona de menjar a més de 4.200 persones cada mes, al marge de l’atenció de altre tipus de dificultats.  Es un projecte solidari, en el marc de Càritas. Moltes persones, empreses e Institucions, de forma totalment voluntària, fan arribar les seves ajudes perquè el Xipre pugui seguir fent aquesta tasca tant lloable. El Xipre es molt mes que això, es el calor i l’estimació de les persones que s’hi entreguen.

Bé, dons un grup de persones, encapçalades per en Ramón Daví, els quals tinc l’honor de considerar-me el amic, va creure necessari formar un associació que té per objecte aconseguir 1000 donants de 10 euros mensuals que al llarg de 12 mesos fan l’objectiu de 120.000 euros anuals. Amb aquesta quantitat, diuen, El Xipre es reforçaria i podria seguir tirant endavant la seva tasca, ara que les donacions i ajuts mincen com a conseqüència de la crisi.

Fins aquí, chapeaux. Gent solidaria que es fixa un objectiu i va per ell. Però el que vull destacar es que ha estat una iniciativa de la societat civil per la societat civil.

Ja no estem acostumats a veure iniciatives que surten de la gent, fixant-se un objectiu lloable. I això no vol dir que no hi hagin milers d’iniciatives personals. El propi Xiprer, els 140 voluntàries, totes les persones que desenvolupen alguna tasca a centres de Càritas. Aquells que ajuden al altres, etc. I així milers i milers d’iniciatives personals dignes de ser admirades. Però el que no estem acostumats, o n’hauriem de veure mes,  es que es canalitzin en forma col·lectiva, iniciatives personals que no busquen ni gloria i fortuna, sinó simplement el millor per els altres. I no només en aquest sentit solidari.

La raó d’això, podria estar en la professionalització de l’acció col·lectiva que ha dut a terme l’Administració. Professionalització perquè son assumptes que “son propis de l’administració del Benestar Social  i per tant “competència de  l’administració”, i consequencia d’això,  funcionalització administrativa.

No vull amb això treure mèrit als funcionaris de l’administració que es dediquen a qüestions socials. Ni molt menys.  Però, no hi ha dubte que es la seva feina i com una feina s’ho prenen. No es aquesta la qüestió. El que no sé si es responsabilitat de l’administració el fet que la societat no reaccioni més sovint de forma col·lectiva davant de qüestions que afecten a la pròpia societat, però està clar que ho propicia i potser el que hauria de fer es propiciar tot el contrari.

Necessitem mes iniciatives socials que no portin cognom polític. Que no pertanyin a cap partit polític, ni organització sindical. Simplement que siguin “societat civil”.



Dejar un comentario "El nombre que nos facilite aparecerá publicado junto a su comentario"

Suscríbete a nuestra newsletter